Brane Mozetic (Ljubljana, 1958) soscava els fonaments de la seva pròpia revolta. La recerca dun amor físic sense frens descompon la percepció del poeta en una consciència lúcida i en un cos sense capacitat democions. Com unir-los? Com evitar que el plaer es converteixi en una altra classe duniforme? Al final, queda només la tossuda presència dun jo que anota, insubornable, tot allò que hi ha hagut. I reivindica amb la força duna declaració política tot allò que suposadament no és digne dexistir. La banalitat de la vida és travessada per instants ínfims que es graven a la ment amb nitidesa fotogràfica. Encara que hagi conservat la imatge, ha perdut el món al qual pertany. Els versos durs de Mozetic ens diuen que tot és efímer.
