El Sanatori Psiquiàtric Provincial del Pare Jofré de València, conegut popularment com Jesús o el manicomi, va obrir les portes en 1866 per a acollir els interns evacuats del departament de dements del Sant Hospital General mentre es projectava un manicomi model, com establia la Llei de Beneficència de 1849. Tan improvisat va ser el trasllat que els pacients foren seleccionats segons les habilitats que tenien per a contribuir a les faenes de rehabilitació del centre en grups xicotets amb els cuidadors fins que aquestes van concloure al cap de dotze anys. Certament, hi havia molt a condicionar en aquell antic convent franciscà de Patraix que dedicà a Santa Maria de Jesús en 1410 la reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, sobretot en haver sigut transformat en indústria sedera després de la desamortització en el segle XIX, abans de la reconversió hospitalària. A pesar de les moltes precarietats i denúncies reiterades, que sempre s'excusaven pel caràcter provisional de la instal·lació en aquell complex d'edificis vetust, milers d'interns hi haurien de passar al llarg dels 123 anys de funcionament fins que es va clausurar definitivament en 1989.
El present assaig il·lustra de manera ben gràfica la desídia amb la qual s'han administrat aquests servicis marginals, que no són mai una necessitat prioritària, com demostra l'evolució de l'assistència segons els fonaments ideològics de cada període històric, ja es tracte de caritat, de beneficència o de justícia social.
