Marcel Proust no hauria arribat tan lluny en l'escriptura de la seva obra mestra sense l'ajuda d'una dona a l'ombra: Céleste Albaret. Ella el va atendre amb cura i devoció durant nou anys fins al dia de la seva mort. Ingènua, però alhora intel·ligent i refinada, i dotada d'una infinita paciència i intuïció, Céleste va fer de secretària, missatgera, serventa, mare i font d'inspiració. Aviat Marcel i Céleste es van fer indispensables l'un per a l'altre: una relació que no va estar exempta de tibantors i que va derivar en una amistat profunda i fructífera.
