Tu i jo, i tots els altres, ¿som gaire més que temps? ¿Som gran
cosa més que temps i consciència del temps que som? El que
vivim a linici dels dies és el xàfec que mulla la terra: aroma i
promesa. Ens abrusem, més tard, en la brasa voluptuosa de
lestiu. A tu i a mi, i a tots els altres, ens arriba lenta, la tardor.
Llavors, pertot, una llum groguissa de fulles cansades. Un
paisatge efímer. Ara el temps sens fa memòria, vertigen de
la memòria: enyorança de les hores felices, remordiment per
les culpes que loblit no pot oblidar. Les tardes sescurcen. Tu
i jo, i tots els altres, som temps que sescurça. Som condició
del temps: com laigua que lalmosta no pot retenir, així ens
escolem, a poc a poc. Una por que en lesperança no troba
consol que consoli.
