Aquest poemari parla de les coses que estan a prop, dindrets comuns. Dimatges i pensaments que comparteixen un imaginari semblant. Perquè cadascú de nosaltres, encara que únics i irrepetibles, habitem territoris bastits amb un mateix llenguatge que ens travessa, com una sageta, el cos i lànima. Només així podem parlar amb certa decència de la feblesa, de la fragilitat, però també del coratge i de lesperança.
