La Crònica universal de 1427', escrita la segona meitat del segle XV, s'emmarca en un context històric en què la redacció d'aquests tipus d'obres historiogràfiques no era cap novetat. De fet, aquesta Crònica' dona per finalitzat el període de major efervescència quant a la producció de cròniques universals en català, que van viure una època d'esplendor al llarg dels segles XIV i XV. L'obra es pot dividir en tres parts molt desiguals entre si: a la primera, la més extensa, l'autor narra la història bíblica des del Gènesi fins a la mort i passió de Jesucrist. La segona part es fonamenta en les dues principals autoritats medievals, la imperial i la pontifícia, per bastir el relat històric des de la mort de Crist fins als inicis del regnat de Pere el Gran. A partir d'aquest punt, la crònica perd el seu caràcter universal i se centra en els afers reials i militars de la Corona d'Aragó fins al regnat d'Alfons el Magnànim, parant especial atenció en els fets històrics i també en altres d'anecdòtics del regne de València. L'objectiu del compilador és mostrar el paper dels monarques de la Corona d'Aragó, i especialment del regne de Valencia, com a part integrant del torrent ininterromput de aquella historia universal.
