El pare havia entomat la custòdia daquell llegat, i compto que,
quan jo marxava de la casa, obria larmari per comprovar si tot era
al seu lloc, malfiat com era de mi, pensant que no lhagués obert,
tot i no tenir jo la clau, i lhagués remenat dalguna manera.
Tanta cura tenia ell de tot, però sobretot daquell armari i del
seu contingut, que de vegades a lhora dels fantasmes, en aquell
espai de temps entre lacabament dallò que en diem nit i el començament
dallò que en diem matinada, quan no hi havia cap
motocicleta que enfilés el carrer Major i el soroll del meu propi
cervell em desvetllava, em semblava sentir remors que venien de
dins de larmari, veus que argumentaven, discutien, xiuxiuejaven
o reien. Fins i tot un cop vaig sentir molt clarament aquest mot:
Abu-Simbel. Era clar que larxiu de la família contenia moltes vides,
i no era estrany pensar que els fantasmes hi retornaven de tant
en tant a recordar els noms, els llocs, les afeccions i els assumptes
pendents (...)
